A voltes t’has de
retirar d’un lloc a contracor. Diuen els
Pets que una retirada a temps es una victòria.
No crec que els milers i milers de
republicans, Catalans o Espanyols,que varen seguir aquest camí el 1939 portessin
la mateixa cara que jo, mentre baixava cap a Prats de Molló, jo sabia que
tornaria a Catalunya com a màxim amb una hora i mitja o dues, mes suat, mes
prim, però no mes vell.
Quatre ratlles per fer cinc cèntims.
Surto de Camprodon a les 8:30 amb direcció a la frontera, el primer
tram cap a Font Rubí es asfaltat, amb un suau pendent, sense sotracs, ni bots, ni esvorancs, fot un
fred que pela, i això no ajuda gaire a
entrar en calor... un cop arribat a Font Rubí, enganxo en primer tramet de
trialera de baixada, que hem porta a la
carretera de Beget i Oix. L'agafo i uns 500 metres mes endavant, trenco a l’esquerra i agafo una pista emportlanada que dona inici al tram forestal fins a Coll d’Ares.
Passo per la masia de: “ Els Querols” "– Bon dia!!" Saludo a un homenot tot gran que m’observava distret, "- Bon
dia, respon ell...." de sobte darrere seu
surt disparat un gos, esgargamellant-se a cor que vols contra la meva persona, defensant el seu
territori, imposant la seva llei, de tal
manera, que fins i tot es va atrevir a mossegar-me tres o quatre vegades el peu
esquerra. Per sort meva el gos era un YorkShire i l’únic que va
mossegar va ser la tanca mil·limètrica de la meva sabata... o sigui que al gos... el
dentista l’hi pagarà l’homenot del Bon dia...
jo vai baixar dos pinyons i vaig fer veure que era un gat gran... i allà
es va quedar el xuxo llepant-se les ferides... ja ja ja.
Un seguit de rampes dures i baixades m’acosten a l’antiga duana, construcció
en dessús i ruïnosa a mig camí de Coll d’Ares, ara tan sols la fan servir les
vaques i encara... a partir d’aquí hem
començo a trobar caçadors, alguns deixen el
4x4 al puto mig del camí, creient-se els mes importants de la vall,
altres s’aparten i deixen que passi tot esbufegant, amb ells creuo quatre paraules amistoses i els hi
desitjo bona caça. I així a cops de biela hem planto a Coll d’Ares, inici
de la retirada.
Fantàstic corriol que et deixa uns 700 metres mes avall, amb els dits
agarrotats i l’adrenalina disparada. Amb un primer tram divers, forts i curts
pendents que t’obliguen a aixecar la
roda del darrera per encarar la bici i sortir de la corba i curts trams de
prats suaus on deixar córrer la bici es un plaer.
De seguida però deixem enrere la zona paral·lela a la carretera i ens
endinsem, tot saltant arrels traïdores a la baixada pura i dura, trams
inclinats plens de grava patinosa i esses radicals absorbeixen els meus
pensaments, fins al punt que hem veig obligat a saltar, un parell de cops, per
sobre les orelles de la bici per tal d'evitar un costellot important... tot lo
bo s’acaba i aquest camí travessa un parc de tirolines i esbarjo situat
prop de Prats de Molló, es aquí on jo i el meu Forerunner entrem es dissonància,
ell no te la cartografia que a mi m’agradaria... i jo no m’entero massa del que
hem vol dir... total que estem una
estona donant voltes entre tirolines, marges i corriols fins que aconseguim la
sincronia amb la ruta que seguim.
Ara hem toca fer la pujada llarga del dia, porto dues horetes i aprofito per parar, fer
una foto i menjar un parell de dàtils a
l’inici de la “Route Forestière des carbonères”.
Ho arribo a saber i hem menjo tres barretes, dos "chupinazos"
i un entrecot al Roquefort... quina pujada mes
maca, llarga i absorbent. Entre faigs, avets, freixes i molts bolets vaig fent camí, la
veritat es que el canto francès dels nostres Pirineus es espectacular, la
pista es franca, amb un ferm impressionantment bo que fa que es pugui agafar un ritme constant,
era el primer cop que passava per aquí,
o sigui que sense pressa però sense pausa, observant els marges
infestats de bolets, aquest cop però com que no tenia els horaris controlats no
hem vaig parar a caçar-ne cap, entre “ziga zages” es va guanyant alçada, la
Tour du Mir s’acosta i la vegetació va canviant, portava ja tres hores sobre la
bici hi l’estómac hem comença a demanar mes carbó per cremar... el cap però diu
que no, que fins que no s’acabi la pujada no paro, que si et refredes costa mes
arrencar... ( val a dir que creia que no faltava molt per arribar a dalt.) i entre dubtes arribo a una zona on la pista es posa mes
horitzontal per anar resseguint per la
vesant de la carena fins arribar a acariciar la Tour du Mir. Es deixa veure
altiu i solitari el Canigó. Justet de
forces arribo al Pla de Maians i a les basses de Fabert.
Començo a pedalar entre prats i corriols, vaques i filats, fot un dia
espectacular, Costabona, Bastiment, Gra de fajol, Balandrau... etc... els tinc
tots allà al davant. El tram de carena passa per el Puig Sec i Puig de la
Clapa, ara ja si que hem paro a menjar, ja sòn les 12:30 m’assento i tot
embadalit amb el paisatge obro la bossa de cacauets, m’endrapo dues barretes i sona
el telèfon... l’Anna hem diu que venen uns amics a dinar i que tenim taula a
les 14:00... Game over! penso... amago
les estovalles i plego el tovalló. Hem llenço cara avall fins a Col Pregon i després cap a Espinavell, la baixada
es tècnica, però no es tant trialera com el descens de coll d’ares. Amb 15
minuts hem trobo envoltat de la multitud que havia anat a veure la baixada dels
mulats de les muntanyes, miro d’escapar-me tot fent esses entre la gent i deixo
per una altre dia la pujada final d’aquesta gran volta... hem retiro cap a casa
per carretera tot pensant quan hi podré tornar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada