Pedals de foc

   Que dir d’aquesta volta, ruta, itinerari o divertimento.... 7 amics:  1 de Lleida, 2  de València, 2 de Matadepera, 1 de Terrassa i 1 de Sabadell.  I 34 pobles per visitar.  (Senet, Vinyal, Ginast, Vilaller, Coll, Iran, Irgo, Gotarta, Raons, Malpàs, Castellars, Erta, Sas, Sentís, Les Esglèsies, Guiró, Astell, La Torre de Capdella, Espui, Espot, Son, Sorpe, Borén, Isil, Alòs d’Isil, Montgarri, Bagergue, Unha, Gessa, Artíes, Garòs, Casarilh, Betrén, Vielha.)

   Dos dies per repassar-nos els 220 km, un desnivell positiu: 5.543 m, I un desnivell negatiu de: 6.139 m. Això fa uns bonics números rodons de 11.682 metres amunt i avall.

1^era Etapa Conangles-Espui.

   Dormim el divendres al refugi de Conangles, el vespre no deixa de ser dels típics , un bon sopar amb arròs i carn, tot fent-la petar. Abans d’anar a planxar l’orella és obligat preparar les joguines i vestimenta per l’endemà, preparar la bossa minimalista que durem a l’esquena i obviar les coses banals. La meteó no ens augura grans alegries, el dissabte donen aigua a la tarda, o sigui que toca embolicar roba d’hivern i d’estiu, a part del menjar i recanvis.  Aconsegueixo posar-ho tot en una motxil·leta de 20 litres. Espero que la cremallera aguanti i segons el Ricard... hem vaig posar a roncar ràpidament.

   Un recull de fotos maques, divertides del que va ser i és, un gran festival de paisatges i sensacions, corriols i trialeres, pistes amples, descensos ràpids i ascensos llargs, olors, colors i sobre tot, sobre tot!!!

   Moltes voltes a les bieles!!

Sortim de Conangles alguns amb roba d’hivern i d’altres amb roba d’estiu, ens esperen uns kilòmetres cara avall i encara tardarem a entrar en calor.

Tot just no portem ni un quart d’hora sobre el Velocíped i ja estem parats a fer fotos maques. S’ha d’aprofitar la florida dels Narcisos i que la bici està neta!! 

                          

Ha estat uns dies abans plovent molt i els rius baixen plens. Portem els peus molls, ja que dels Bessibèrris i del Comaloformo baixen un munt de tolls d’aigua, alguns acanalats i altres no tant.  

Fins a Vilaller es un terreny una mica empipador, un primer tram mixt de corriols mal marcats, al costat del riu, entre còdols de granet i trams de pistes amples mes rodadores. Voregem el pantà de Baserca, sempre per la banda Catalana, que no es que sigui millor que l’aragonesa i a mes a l’hora que hi som no hi toca el sol. 

  

   Al final del pantà comença la baixada cap a Vilaller, una baixadeta tècnica on les 28 pastilles de frens humides feien un concert forca curiós de sentir.

   Aquí el terreny es cobra la primera peça i talla la coberta del Llorenç resolem la situació i ens llencem a la recerca de l’esmorzar perdut.

   Trobem el sol en un bar a Vilaller. Aprofitem per assecar una mica mitjons i sabates i aglutinar hidrats, que ara, ens mesurarem a la primera pujada amb cara i ulls de la jornada, l’ascens al coll de Serreres a 1.360. Uns 500 metres mes amunt de la càlida taula on ara reposem.

   Un cop amb la conta pagada i les cales enganxades als pedals agafem una pista petita  i amb terreny fàcil, que ens porta per dintre el bosc i entre paelles, arbres i milers d’insectes, que amb el sol encara baix fan brillar les seves ales a contra llum, en un boig vol matiner. Lo nostre es mes terrenal, agafem un  suau ritme d’ascens, anem xerrant i coneixent-nos una mica més. Aquí el terreny està ja més sec i les rodes agafen de meravella. De mica  en mica anem guanyant alçada per saltar a la Vall de Boí

. 

   Som al coll i ara agafem un corriol que de moment va planer per la vesant del Tossal de Sentúcia.  Alguns trams tècnics i girs tancats fan que no em marxi el somriure de la boca en molta estona, anem parant per gaudir de l’espectacle, la vegetació és baixa i deixa veure la grandesa de la vall de Boí, amb els cims del Gran Tuc de Colomers o la Punta Alta, com a horitzó.

     

   El corriol va perdent alçada, entre feixes, prats i ginestes, fins a la vertical del poble de Santa Maria del Coll.

   Un cop al poble agafem aigua i ens refresquem, ja fa una estona que ens toca el sol, i la calor comença a apretar.

   Ara entrarem en un tram d’enllaç entre valls, amb la major part de la pujada d’asfalt i per carreteres locals, ens enfilarem fins a l’ermita de Sant Salvador. Creuant de pujada pobles com Iran, Irgo.

  

 Un trencalòs es passeja per sobre els nostres caps, mentre arribem a l’ermita amb el temps just de treure el mòbil i caçar-lo al vol.

Les boires es comencen a acumular i sort que algú es va prendre la molèstia de posar  la taula, així podem saber el nom del que no veiem.

 Seguim pedalant cap a l’hora de dinar, per trams de pista i trams d’asfalt, ens trobem en el sector de la Pedals menys “alpí” que serveix per deixar la vall de Boí, creuar a la vall Fosca.  Per les faldilles del pic del Corronco, que amb 2.543 metres, és el primer cop en ma vida que en sento el nom.
   Creuem granges i pobles, es un tram amb trànsit rodat, això fa que haguem de compartir circulació amb tractors, 4x4 i turistes, arribats a Malpas, ja portem uns 50 km.    Omplim aigua i fem amics.

  Decidim allargar la gana fins a Castellàs, són uns 10 kilòmetres d’asfalt, es a mig camí de la tercera pujada del dia, abans d’arribar-hi ja sentim els primers trons i veiem les primeres cortines d’aigua.. per si de cas deixem les bicis sota la teulada i entrem a jalar, que ens ho mereixem.

Ho hem allargat tant com hem pogut (el dinar... ). Però a fora segueix plovent i ens esperen a dormir a Espuí, a uns 50 kilòmetres encara. Ens abriguem i ens posem a pedalar. Per sort, sortim del restaurant per una pista de pujada i això fa que malgrat anar-nos mullant, entrem en temperatura, entre comentaris tontos i símils de locucions del Tour de França remuntem una pista fàcil, ample i amb bon ferm. Que ens va fent guanyar alçada fins a tres-cents metres mes amunt, on empalmem tres colls per saltar de vall: collada de la Menal,  Coll de Perenera i Coll de Fades. La pista entona un lleuger descens, per la vesant esquerra del petit mon de pessebre que és aquest tram fins a Coll de Sas.
   Erta i Sas, dos pobles penjats en un reducte de muntanya, tranquil i verd amb força aigua, creuem fins a vint torrenteres que fa créixer uns arbres força espectaculars, entre prats de pastura i vessants verds i frondosos.  El suau rodar per aquest lloc deixa a un bocabadat, per que son paisatges de pessebre de Nadal, es llàstima que plogui i no nevi.

 La pluja fa estona que cau i això fa que el descens fins a les Esglésies sigui un xic perillós o relliscós.. depèn de com ho vulguis veure, l’inici de la baixada és per pistes compactades de fang vermell, mmm... quina sort amb l’estona que fa que plou ja s’enganxa prou be a les rodes!!

   

La segona part de Sentís cap avall ja entrem en carretera!!   Ooooh quina sort els tacs de les rodes a l’asfalt moll agafen de meravella!!  Amb les ulleres mig baixades per tal de veure quelcom, però no prou per deixar entrar als ulls gotes de pluja a 40 Km/h,  anem enllaçant km. Cap a la última pujada del dia. Que ens obrirà la porta de la vall Fosca per el Coll de l’Oli

   El sector o tram que surt des de les Esglésies comença amb asfalt, fins a la explotació agrícola de la Granja del Masover, a l’alçada de a Collada de la Mola. Fins al coll del Permir, aquí el terreny hem recorda al nostre Vallès. Pistes molt trencades, amb infinitat de còdols i rocatam, mig enterrat o “suelto”, amb regateres d’aigua que travessen la pista, buscant el camí mes directe cap al torrent. Es una pujada curta, uns 5 km però amb un desnivell constant admirable, aquí ja cada ciclista es va agafar fort al manillar i va situar la cadena de la bici en  la seva zona de confort, per tal de tibar amunt del carbono, la sort es que tan sols obrint la boca podies beure aigua de pluja, i les vaques i els cavalls que anàvem creuant portaven el llom igual de moll que nosaltres i tampoc en queixaven.

   Anem deixant els arbres enrere i entrem en els prats semi alpins,   aquí  tornem a disfrutar com a garrins de la BTT, tot i que la pluja  es intermitent  i intensa tant ens  fa, perdem les pistes per endinsar-nos entre prats alpins, sobre la carena del tossal del Portell (1.565mtrs) que ens portarà fins al coll de l’Oli.

   Anem resseguint la carena, es un tram tècnic, reialme del plat petit i els pinyons grans, on a cop de ronyó es van saltant marges, pedres, i algun que altre tranco de roca massissa, la roca molla no ajuda gaire, i de tant en tant un peu a terra o arrossegar la bici també s’escau.

    Anem arribant al buscat Coll de l’Oli.  Alguns a lo Froome. Altres sobre la màquina.

     Però tots contents de saber que ara era cara avall fins ala Torre de Cabdella.

   Fotiquis i bon rotllo a part, el descens del coll fins al poble de Guirò és, si mes no: difícil, revirat, pedregós, exigent i obert, la sort  és, que no és aeri. Donem gràcies als discs i a sant bombí per ajudar-nos a parar quan toca!!

   Com per sentir-te Ot Pi  o Toni Bou una estoneta, fins que et fots de cap i veus que millor baixar de la bici de tant en tant...

Així baixa el Torrent de la Plana.

Ple de bicis!! Qui la pilli al vol es seva!!!

Abans d’arribar a Astell i ja en sobre l’últim tram d’asfalt que ens portaria a Espui, ens parem en un mirador on es veu l’entrada a la Vall Fosca, portem ja uns 80 Km i molts metres de desnivell a les cames,  es d’agrair poder rodar una mica cara avall per 6 km d’asfalt i sense pluja.

  Un cop a baix enllacem amb la carretera L-503, a l’alçada de la Torre de Cabdella, el que la baixada havia assecat la pluja ho torna a mullar al “falso llano...”, enfilem els últims 5 km per carretera i amb el cap cot dins la pluja, el plat gran i el dipòsit buit arribem a Espuí. Un poble maco, entrada de un paradís pirinenc, (infinites possibilitats des de el refugi de Colomina). Si posessin preses artificials al formigó encara seria mes bonic, així en els “ratos libres” anem a fer boulder...

Sprint Massiu per arribar a missa...

Si les mullem tant al final si que les tornarem de 26”..........