Cuenques 2013.

Quan el meu germà Santi ens va propossar via ”guazzap” la volta amb velocíped de carretera d’aquest any, i després de consensuar-ho i evaluar-ho entre cerveses, tapes de "chocos" i braves i després de retallar per aquí i per allà..., del consell de savis.... en va sortir això:

Dia 1: Molina de Aragón-Cuenca.

                       

      8:00 AM primers preparatius i rialles matutines

La primera hora va transcórrer per carreteres amples, un portet de muntanya amb força "arcen" per tal de treure la son de les orelles i guardar els paravents i mitons.

      Deixem la carretera principal al poble de Terzaguilla, direcció Terzaga i , ens endinsem per carreteras secundaries per la Ruta del  Cid Campeador, entrem al Parque Natural del Alto Tajo direcció cap a Peralejos de las Turchas. La carretera ja es fa estreta i el trànsit rodat ínfim... val a dir que el ferm també deixa molt que desitjar, i es d'aquell que fa petar les dents... entrem dins del poble i allà trobem una font on omplir els bidonets. Al tornar a la carretera trobem el primer port amb cara i ulls de la jornada, amb uns trams al 14 % de desnivell, sort que són rampes curtes i l'agonia no es molt llarga, anem fent revolts entre parets imponents plenes de voltors.

    

      Passem per el poble de Masegada,  travessem paratges d'interés natural com les Torcas de Lagunaseca. Camí de la següent parada, el poble de Lagunaseca (...Anda coño... como en las motos!!!). jo ja hi vai arribar justet... l'objectiu era esmorzar.. però a les Cuènques profundes, el pa el reparteix una furgoneta i en el primer bar que varem trobar, el paio palangana no n'havia comprat prou per fer-nos entrepans, i ens va dir que ell era l'únic bar del poble... mai havia desembolicant una barreta tant ràpid  i menjat tant àvidament intentant evitar les mirades dels companys....  ji ji ji  semblava el Golum "- Mi tesoro... es mioooooo"   

Per sort a tres carrers mes avall si que hi havia un altre bar... i amb la furgoneta del pa aparcada al davant!!!!!. La mestressa del bar i el seu marit ens van fer uns entrepans i ens van servir unes racions d'olives espectaculars, van doblar la facturació diària i buidar la nevera de coca-coles.

  

      Sortint de Lagunaseca amb l'estomac ple.  Tot te un altre caire. La carretera es bona i anem fent bromes i comentaris dignes de el nostre nivell intel·lectual.  La carretera ens porta per baixades i pujades, passant per pobles com Santa Maria del Val, Poyatos, Las Majadas.  Pobles situats a sud oest del parc natural del Alto Tajo, ens creuem amb uns cabirols i quan hem paro per fer los una foto surten disparats cap a l'interior del bosc, deixant-me amb un pam de nas. 

 

      De sobte trenquem a l'esquerra seguint una carretereta que va paral·lela al "rio Escabas". Aigües fresques i cristal·lines corren al nostre costat, primer no l'hi fem gaire cas, però al girar un revolt veiem un gorg profund amb l'aigua clara i  suats com anem tan sols ens queda una opció... les fotos mostren la opció...

     Sense mes dilacions ens enfundem els culots, mallots i guants i seguim un xic mes fresquets i divertits camí de Cuenca, per els interiors del parc natural comencem el que serà el tercer portet del dia, amb una carretera plena d'ombra i tranquilitat. Al cap de una estoneta de pujar ja hem veig obligat a descordar-me el mallot, la xafogor es considerable i fa que es sobre escalfi la maquinaria... per sort a les fotos que es fan el grupet capdavanter també veig que arriben a dalt descordats, al menys ells també pateixen... menys estona, però també es sobre escalfen..
Els topònims de les viles i pobles que deixem enrere són ben curiosos...

                                   

Xino xano tothom arriba a dalt del portet  i comença el descens cap a Villalba de la Sierra

   La carretera es boníssima fins a la localitat de Villalba de la Sierra, que passem ràpidament direcció a la "Ciudad Encantada", ens espera la última pujada del dia de uns 10 km. ja portem 110 kilòmetres  i jo encara veig Cuenca lluny. Sort que L'arnau hem veu apurat i hem cedeix la seva espatlla alguns minutets, al menys per no despenjar-me massa en l'últim port... un cop assolit el port comença una baixada llarga de uns 30 km que, a trams segueix paral·lela al riu de Valdecabras, fins que desaigua al Rio Jucar. A partir d'aquí la carretera es ampla, amb un carril bici i un carril peatonal, suau baixada fins a la població de Cuenca, a banda i banda de la carretera parets plenes de vies d'escalada, comencen un seguit de relleus, amb l'objectiu de assolir els 150 primers kilòmetres del dissabte i  donar per acabada la primera etapa del cap de setmana.

   

CAMÍ DE LA RETIRADA

A voltes t’has de retirar d’un lloc a contracor.  Diuen els Pets que una retirada a temps es una victòria.

                No crec que els milers i milers de republicans, Catalans o Espanyols,que varen seguir aquest camí el 1939 portessin la mateixa cara que jo, mentre baixava cap a Prats de Molló, jo sabia que tornaria a Catalunya com a màxim amb una hora i mitja o dues, mes suat, mes prim, però no mes vell.

                Quatre ratlles per fer cinc cèntims.

Surto de Camprodon a les 8:30 amb direcció a la frontera, el primer tram cap a Font Rubí es asfaltat, amb un suau pendent,  sense sotracs, ni bots, ni esvorancs, fot un fred que pela, i  això no ajuda gaire a entrar en calor... un cop arribat a Font Rubí, enganxo en primer tramet de trialera de baixada,  que hem porta a la carretera de Beget i Oix. L'agafo i uns 500 metres mes endavant, trenco a l’esquerra i agafo una pista emportlanada que dona inici al tram forestal fins a Coll d’Ares.

Passo per la masia de: “ Els Querols”   "– Bon dia!!" Saludo a un homenot tot gran que m’observava distret, "- Bon dia, respon ell...."  de sobte darrere seu surt disparat un gos, esgargamellant-se a cor que vols contra la meva persona, defensant el seu territori,  imposant la seva llei, de tal manera, que fins i tot es va atrevir a mossegar-me tres o quatre vegades el peu esquerra.  Per sort meva  el gos era un YorkShire i l’únic que va mossegar va ser la tanca mil·limètrica de la meva sabata... o sigui que al gos... el dentista l’hi pagarà l’homenot del Bon dia...  jo vai baixar dos pinyons i vaig fer veure que era un gat gran... i allà es va quedar el xuxo llepant-se les ferides... ja ja ja.

Un seguit de rampes dures i baixades m’acosten a l’antiga duana, construcció en dessús i ruïnosa a mig camí de Coll d’Ares, ara tan sols la fan servir les vaques i encara...  a partir d’aquí hem començo a trobar caçadors, alguns deixen el  4x4 al puto mig del camí, creient-se els mes importants de la vall, altres s’aparten i deixen que passi tot esbufegant, amb ells  creuo quatre paraules amistoses i els hi desitjo bona caça. I així a cops de biela hem planto a Coll d’Ares, inici de  la retirada.

Fantàstic corriol que et deixa uns 700 metres mes avall, amb els dits agarrotats i l’adrenalina disparada. Amb un primer tram divers, forts i curts pendents que  t’obliguen a aixecar la roda del darrera per encarar la bici i sortir de la corba i curts trams de prats suaus on deixar córrer la bici es un plaer.

De seguida però deixem enrere la zona paral·lela a la carretera i ens endinsem, tot saltant arrels traïdores a la baixada pura i dura, trams inclinats plens de grava patinosa i esses radicals absorbeixen els meus pensaments, fins al punt que hem veig obligat a saltar, un parell de cops, per sobre les orelles de la bici per tal d'evitar un costellot important... tot lo bo s’acaba i aquest camí travessa un parc de tirolines i esbarjo situat prop de Prats de Molló, es aquí on jo i el meu Forerunner entrem es dissonància, ell no te la cartografia que a mi m’agradaria... i jo no m’entero massa del que hem vol dir... total  que estem una estona donant voltes entre tirolines, marges i corriols fins que aconseguim la sincronia amb la ruta que seguim.

Ara hem toca fer la pujada llarga del dia,  porto dues horetes i aprofito per parar, fer una foto i menjar un parell de dàtils a l’inici de la “Route Forestière des carbonères”.

Ho arribo a saber i hem menjo tres barretes, dos "chupinazos" i un entrecot al Roquefort... quina pujada mes  maca, llarga i absorbent. Entre faigs, avets,  freixes i molts bolets vaig fent camí, la veritat es que el canto francès dels nostres Pirineus es espectacular, la pista es franca, amb un ferm impressionantment bo  que fa que es pugui agafar un ritme constant, era el primer cop que passava per aquí,  o sigui que sense pressa però sense pausa, observant els marges infestats de bolets, aquest cop però com que no tenia els horaris controlats no hem vaig parar a caçar-ne cap, entre “ziga zages” es va guanyant alçada, la Tour du Mir s’acosta i la vegetació va canviant, portava ja tres hores sobre la bici hi l’estómac hem comença a demanar mes carbó per cremar... el cap però diu que no, que fins que no s’acabi la pujada no paro, que si et refredes costa mes arrencar... ( val a dir que creia que no faltava molt per arribar a dalt.) i entre dubtes arribo a una zona on la pista es posa mes horitzontal  per anar resseguint per la vesant de la carena fins arribar a acariciar la Tour du Mir. Es deixa veure altiu i solitari el Canigó.  Justet de forces arribo al Pla de Maians i a les basses de Fabert.

      

 

Començo a pedalar entre prats i corriols, vaques i filats, fot un dia espectacular, Costabona, Bastiment, Gra de fajol, Balandrau... etc... els tinc tots allà al davant. El tram de carena passa per el Puig Sec i Puig de la Clapa, ara ja si que hem paro a menjar, ja sòn les 12:30 m’assento i tot embadalit amb el paisatge obro la bossa de cacauets, m’endrapo dues barretes i sona el telèfon... l’Anna hem diu que venen uns amics a dinar i que tenim taula a les 14:00...  Game over! penso... amago les estovalles i plego el tovalló. Hem llenço cara avall fins a Col Pregon i després cap a Espinavell, la baixada es tècnica, però no es tant trialera com el descens de coll d’ares. Amb 15 minuts hem trobo envoltat de la multitud que havia anat a veure la baixada dels mulats de les muntanyes, miro d’escapar-me tot fent esses entre la gent i deixo per una altre dia la pujada final d’aquesta gran volta... hem retiro cap a casa per carretera tot pensant quan hi podré tornar.