Dijous de cine

Dijous al vespre, enganxant al vol una trucada del Jordi March, m’apunto amb ell l’amic Domènech al 31^e  Festival de cinema de muntanya de Torelló.

Feien tres pelis:  The Waiting Game, Two  on K2 i The Venezuela Jungle Jamp.

Hi vaig anar amb ganes de veure la peli de la Gerlinde, amb aquest cim tancava el cercle dels catorze 8.000. a veure com ho havia fet,  la seva filosofia i manera d’entendre la muntanya es digne d’admirar.

Lluny o si mes no, no gaire a prop d’aquest circ mediàtic que pot arribar a esdevenir la carrera de qualsevol himalaista que vulgui assolir entrar al selecte grup dels 14x8.000.

Val a dir que vaig seure a les estretes butaques del Teatre Civrianum amb el genolls encongits i amb predisposició a deixar-me transportar.

THE WAITING GAME.

Gran report de l’expedició dels germans POU & Cia.  Enenko i Iker, Hansjörg Auer i Ben Lepesant.  A la illa de Baffin.  Quatre bèsties de la vertical, solvència contrastada, una expedició de grans escaladors amb un objectiu gens fàcil, una mole de granet, temperatures baixes i lluny de tot arreu.

Una fotografia  excel·lent,  saben a que juguen i saben com obtenir el que busquen,  amb un rigor i precisió resultat de incomptables escalades de dificultat a parets extremes.  Passos de boulder a 500 metres el terra, fissures, regletes i extraploms  a “tuti plen”,  una pel·lícula on el poder de la ment te un paper important, el joc entre l’equilibri emocional i l’equilibri a la paret,  en una illa infrapoblada, encara verge i amb infinites possibilitats per escaladors de primer nivell.

http://vimeo.com/51811416

L'expedició va aconseguir obrir quatre noves vies d'escalada lliure en aquesta inhòspita zona. Entre elles destaca "The Door" graduada pel grup com 8b i convertint-se en la proposta d'escalada més difícil de l'àrtic.

Eneko explica en el seu bloc: “el 7 de julio llega nuestra tercera oportunidad. Sentimos que es el momento. Sólo nos quedan pendientes de hacer en libre dos largos, pero uno de ellos no debe ofrecer problemas. Es “The Door” al que realmente todos tememos. Iker se pega durante cuatro intentos con el boulder clave. No aguanta la inmensa puerta (“The Door”) que te hace el movimiento. Al quinto pasa… (…)La vía está acabada: Abierta y escalada en libre entre todos. Parece que “The Door” pueda ser 8b y sería la primera vez que se escala una vía de esta dificultad por estas latitudes.”

TWO ON K2.

La peli que tanca el cercle dels 14x8.000 de la Gerlinde Kaltenbrunner, una grandiosa himalaysta,  ha assolit els 14 amb un estil particular, sense oxigen suplementari i lluny del circ mediàtic en que han convertit l‘Himalaya alguns mediocres alpinistes.

Escalant les muntanyes per llocs diferents, poques vies normals ha fet per assolir els 14; amb un compromís i una exigència a l’abast de poquets.

http://www.gerlinde-kaltenbrunner.at/

La peli comença una mica massa romàntica per el meu gust... semblen (Ella i el Ralf) la Heidi i el Pedro, suposo que es un reconeixement a un amor, o una manera de fer màrqueting de parella. S’ha de reconèixer que la via escollida, el pilar nord, per la vessant xina es molt arriscat, sol haver-hi mes mal temps que per el Pakistan i les seves parets son mes tieses, per tant el risc d’allaus es mes elevat. Hi ha alguna imatge dels camps d’alçada que fa posar la pell de gallina... i no es per el fred.

En aquesta escalada l'acompanyen fins a cim tres animals lleva neus: Maxut Zumayer, Vassily Pivtsov y Darek Zaluski.  Que igual que ella pateixen els rigors de un inici d'ascensió amb un mal maremo que faria tirar enrere a mes d'un. De fet el Ralf no ho veu clar i recula fins al CB.

Llistat cronològic de les 14 ascensions. 

2011 Agosto | K2 - China (8.611 m, pilar norte)
2010 Abril / Mayo | Everest - el Tíbet (8848 m)
2009 Mayo | Lhotse - Nepal (8.516 m)
2008 Mayo | Dhaulagiri I - Nepal (8.167 m)
2007 Julio / Agosto | Broad Peak - Pakistán (8.047 m)
2006 Abril / Mayo | Kangchenjunga - Nepal (8.595 m, extremo sur-oeste)
2005 Junio ​​/ Julio | Gasherbrum II - Pakistán (8.035 m, espolón sur-oeste)
2005 Mayo | Shisha Pangma - Tibet (8013 m, pared sur)
2004 Julio | Gasherbrum I - Pakistán (8.068 m, japonés Couloir)
2004 Mayo - Annapurna I - Nepal (8.091 m, camino francés) 
2003 Junio ​​| Nanga Parbat - Pakistán (8.125 m, Diamir flanco)
2002 Abril / Mayo | Manaslu - Nepal (8.163 m)
2001 Abril / Mayo | Makalu - Nepal (8.463 m)
1998 Abril / Mayo | Cho Oyu - Tibet (8201 m)

Amb un parell de collons i per l'aresta Nord

 Unes petites perles que guardo de record

  

 El Jospi, la Gerlinde i Jo al CB del Dhaula l'any 2007

La Gerlinde a la nostra tenda menjador enviant mails.

VENEÇUELA JUNGLE JUMP.

La ventafocs de la jornada, un espirall de  bon rotllo del quatre escaladors belgues. Expedició formada per Nicolas Favresse, Sean Villanueva O’Driscoll, Stéphane Hanssens y Jean-Louis Wertz. 
Al cor de la jungla de Veneçuela s'alça una paret extra plomada d'extrema dificultat, la del Tepui Amuri.
Animals salvatges, picades d'insectes, nits boges i concerts d'alçada, soroll de salts d'aigua a la llunyania i sobre tot bon rotllo i molt molt de magnesi.

Unes caigudes espectaculars, uns comentaris esquizofrènics i una espontaneitat que fa que des de la teva butaca puguis sentir o imaginar que tu també pots fer allò (sempre i quant tinguis ben assimilat el 8a+ .... es clar) 

Big Wall tropical!! 

Una pel·lícula que va fer que tornéssim a casa de matinada i amb un somriure a la boca.  

http://vimeo.com/51717325

http://www.thecleanestline.com/2012/04/jungle-jamming-expedition-with-nico-favresse-sean-villanueva-and-friends.html

Maria Rosa - 7b; 500m  línea vermella
Apichavai - 8a+; 500m  línea verda

Us recomano si podeu que la visioneu no tindreu la sensació de perdre el temps.

PER CREMAR L'ESMORZAR

Aquest cap de setmana havíem programat fer la volta a la Garrotxa, recorregut de 140 kilòmetres amb 4.000,00 de desnivell, la idea original era fer-ho lleugerets, de roba, de pes i de calers, un sopar calent i dormir en un refugi lliure, havíem dividit el recorregut amb dos etapes. El temps no pintava massa be, però com que de tossuts en som un munt, doncs que el despertador va sonar a les 5:30 del dissabte. Copiós esmorzar: 1/3 de pastis del Panoràmix, 2 grans torrades amb mantega i melmelada de mores, tassa de tè i Kiwi...
A les 7:00 ens trobem els tres, en Sublime, en Santi i jo, amb poques ganes mirem les previsions del temps de la zona on anàvem.... FATAL!!!! volíem negar-nos l'evidència, però la realitat ens va petar a la cara.  A la que zona on érem (Cerdanyola) ja feia estona que plovia... traiem una mica de seny i decidim "abortar missión". Com a recompensa anem a petar la xerrada i a tornar a esmorzar en un bar pròxim... un altre tè, i una estona divertida i amena.
Amb la cua entre cames i en mig del temporal de vent, boires i aigua tornem a SBD, el Santi hem deixa a casa i:  -Au adeu.. - Ja ens trucarem... - OK!!

Hem resisteixo a pujar la bici a casa, a fora no plou i els desitjos més obscurs van prenent forma en el meu interior, desfaig la bossa, m'enfundo els culotts llargs, doble mallot, guants d'hivern i sobre tot, sobretot... ganes de cremar.
No tinc massa temps, el canvi de plans fa que amb l'Anna i el consentiment dels amfitrions, al migdia programem la nostra assistència al "evento familiar".
Agafo amb ganes el camí del riu ripoll, fa molt de vent o sigui que decideixo enfilar-me a Togòres i anar protegit per els camins de dintre el bosc, enllaço pujades i corriols de baixada fent de l'estona un divertimento, fins que vaig a petar a Sentmenat, el vent s'ha calmat una mica, però algun cap de boira pixaner hem recorda que el cel pot caure sobre el meu cap en qualsevol moment.
Com que vaig de sense rumb fixe i descobrint camins i corriols, sortint de Sentmenat hem veig obligat a tornat enrere un parell de cops, al final veient que no tots els camins porten a Roma, decideixo anar sobre segur i començo a enfilar cap a Guanta, no per la pista principal, si no per una que agafo a la urbanització de Can Viñals, i que passant per can Montllor de Dalt va a parar a tocar del castell de Guanta, abans d'arribar al mateix trenco a l'esquerra per una pista, que te uns rampots immillorables i un ferm indesitjable.... pedra solta i argila en pols vermella. Si a tot això l'hi sumem que fa uns deu minuts que plou.. ja tenim la proporció perfecte per fer fang, aquell element que tan agrada al canvi, al desviador i a mi....
La roda de darrera patina a cada dos per tres, tot i desinflant-la per millorar la tracció, hem veig obligat a fer algun tram a peu, tibant del velocíped fins a zones mes planeres on poder tornar a arrencar assentat al seient.
Per fi entro a la pista que porta de Tres Pins fins a l'esquena del Puig de la Creu, els rierols ja corrien per els camins, sort que el terra canvia d'àrid i ja presenta un aspecte mes compactat, començo a tenir fred i hem paro a inflar la roda, comprovo que dintre la bossa tan sols hem queda sec el mòbil, que el porto dintre de una bossa impermeable la mar de resultona.
Enllaço les cinc o sis corbes de baixada i hem planto a l'alzina balladora encara tinc fred i decideixo fer-me'l passar amb una visita ràpida al capdemunt del Puig de la Creu, fa estona que no para de ploure amb força i algun llamp il·lumina el dia, acte seguit el tro... per sort cada cop els sento mes lluny, senyal que o hem quedo sord ràpid, ràpid... o el temporal s'allunya.
Dalt del Puig menjo una mica de barreta de cereals i hem llenço cara avall, amb les ulleres a mig aire i entre tremolors i soroll de frens arribo altre cop a l'alzina, trenco a l'esquerra i encaro la baixada enfangada fins a Castellar del Vallès, hem trobo a dos paios corrents de baixada... tan sols creuem un comentari: - Va que et mullaràs!!! ji ji ji mes val pendres-ho amb humor. Avui tan sols m'he trobat a tres o quatre ànimes... i la majoria per el Ripoll, passejant el gos de bon matí, així dona gust anar per el món...
Arribo al final de la pista i m'agafo amb força el tram d'asfalt fins a dalt la plaça, a veure si així hem passa el fred de dintre el cos... acte seguit la baixada fins a la rotonda de la dona collidora... torno a estar glaçat.... mes ràbia a les bieles per encarar la pujada al cementiri, la temperatura corporal puja una miqueta... encaro el camí real o camí carener, amb la convicció que el fred ja no me'l trec de sobre... o sigui que mes val que no tregui el plat gran i faci els 8 kilòmetres fins a SBD el més ràpid possible... i així ha estat... Segur que l'he fet més ràpid algun que altre cop, però amb la sensibilitat reduïda als dits de les mans, les ulleres entelades, moll fins a l'arrel i amb tremolors intermitents.... cada canvi de rasant, corba o baixada agafa unes altres dimensions.
Un cop a casa tampoc m'atreveixo a pujar la bici... bruta com està serà millor que s'assequi a l'escala.
Hi he estat unes tres hores, he fet uns 49 kilòmetres; amb uns 1.100 metres de desnivell +; i una màxima de 60 Km/h i desprès de una hora i quart sota una pluja freda podem dir que:
Ha estat una decisió encertada no anar a la Garrotxa. Una altre assignatura a la carpeta de pendents...

VOLTA AL PUIG DE LA CREU PER GUANTA (Sentmenat)

Per descarregar-la

Camí de la retirada part 2

Si..... nois i noies, petits i grans, alts i prims and baixets i rodanxons!!! al cap de dos caps de setmana tornava per acabar una volta que havia deixat a "mitges".

La veritat es que tenia ganes de tornar a fer el corriol de baixada... fantàstics moments, i millors sensacions.

La primera part, la que ja havia fet, la vaig passar mes ràpid, no vaig gastar temps desorientat entre les tirolines i vaig endrapar mes caloria abans de la pujada a Coll Pregon, dos detalls que van fer que hem plantes a Espinavell amb un cert marge de millora en referència al primer cop.

Unes fotos del primer tram que no vaig fer el primer cop:

 Esmorzant a l'inici de la pujada a la Torre del Mir.

Tot pujant cap a la torre del Mir. Boníssima pista forestal que recomano fer un cop a la vida.

Prats alpins entre les basses de Fabert i Coll Pregon, es un plaer per els sentits anar amb bici per aquestes alçades, ja sigui a la Cerdanya, al Ripollès, al Pallars o al Aragó... o a tants i tants altres llocs.

Panoràmica de la aresta o carena que va des del Costa bona fins al Canigó.... però això ja ho veureu mes endavant.... 

Atípic bar-botiga de Queviures on vaig fer.me amb la dosis de cafeïna.

Vinga va.. que fins aquí ja ho coneixeu. allà va el segon tram:

Un cop al poble, i sabent que m'esperava una pujada no tant llarga, ja que estava mes amunt que Prats de Molló, però molt intensa, vai entrar en un bar que hem va semblar prou pintoresc i hem vaig fer amb una coca cola de llauna ( ei pagant he!!!) la mestressa hem va dir si hi volia gel i llimona... jo l'hi vaig respondre que no, gràcies. Que me l'obriria mes endavant, que encara no havia esmorzat i ho faria tombat al sol 400 metres mes amunt.

Sortint del poble per la carretera, a menys de un kilòmetre, s'ha de agafar una pista emportlanada que com totes, puja i puja s'enfila per la carena del davant del Coll Pregon. Espinavell va quedant petit, fins i tot es pot entreveure el camí per on es baixa. 

La pista arriba a una casa de pagès que s'anomena: El Grell. allà es tomba una miqueta i dona aire, per seguir un flanqueig des de on es tenen unes boniques vistes d'Espinavell.

Amb vistes al poble d'Espinavell.

Després de quatre kilòmetres de pujada quan comença el pla baixada s'agafa un corriol de vaques que passa per una font. Amb vistes a la vall de Camprodon i la Garrotxa, decideixo parar-me i esmorzar, amb unes companyes ben curioses, que es van sorprendre una mica quan van veure que m'assentava al seu costat i els hi parlava. Primer van fer cara de sorpreses, després van seguir al seu rotllo arrencant herba i engolint.

No tot eren vaques, i encara queden cavalls es veu que no els van baixar tots per la fira dels mulats de fa dues setmanes.

Seguim entre prats fins arribar a una pista que sembla que ja sigui el final de les pujades, esteu atents, perquè s'ha de deixar per un corriol a la dreta que connecta a la part final de la pujada als prats de sota el puig Ventós, dures rampes de per una pista de terra amb alguna que altre regatera traïdora per assolir el punt mes alt de la volta. a partir d'aquest punt es passa una tanca de filat, per la porta o per sota.

i ja es pot deixar rodar la bici cara avall seguint el camí, al principi no es una pista forestal com totes, tan sols es marquen les roderes, a mesura que anem perdent alçada va agafant forma com a pista, compte amb aquest tram de baixada hi ha molts vailets, que limiten els camps, la pista segueix la carena fins a la carretera de Camprodon a Coll d'Ares, aquest tram final de baixada, el podeu fer per moltes variants i de segur que totes les pistes us acabaran portant a la carretera.

Vinga fins un altre i gràcies per la paciència.

Volta treta de Wikiloc per cortesia de Totof.   No ens coneixem, però moltes gràcies!!

BI3000-El Camí de la Retirada - Camprodon, Coll d'Ares, Prats de Molló, Puig de la Clapa, Espinavell

Per descarregar-la.

Cuenques 2013.

Quan el meu germà Santi ens va propossar via ”guazzap” la volta amb velocíped de carretera d’aquest any, i després de consensuar-ho i evaluar-ho entre cerveses, tapes de "chocos" i braves i després de retallar per aquí i per allà..., del consell de savis.... en va sortir això:

Dia 1: Molina de Aragón-Cuenca.

                       

      8:00 AM primers preparatius i rialles matutines

La primera hora va transcórrer per carreteres amples, un portet de muntanya amb força "arcen" per tal de treure la son de les orelles i guardar els paravents i mitons.

      Deixem la carretera principal al poble de Terzaguilla, direcció Terzaga i , ens endinsem per carreteras secundaries per la Ruta del  Cid Campeador, entrem al Parque Natural del Alto Tajo direcció cap a Peralejos de las Turchas. La carretera ja es fa estreta i el trànsit rodat ínfim... val a dir que el ferm també deixa molt que desitjar, i es d'aquell que fa petar les dents... entrem dins del poble i allà trobem una font on omplir els bidonets. Al tornar a la carretera trobem el primer port amb cara i ulls de la jornada, amb uns trams al 14 % de desnivell, sort que són rampes curtes i l'agonia no es molt llarga, anem fent revolts entre parets imponents plenes de voltors.

    

      Passem per el poble de Masegada,  travessem paratges d'interés natural com les Torcas de Lagunaseca. Camí de la següent parada, el poble de Lagunaseca (...Anda coño... como en las motos!!!). jo ja hi vai arribar justet... l'objectiu era esmorzar.. però a les Cuènques profundes, el pa el reparteix una furgoneta i en el primer bar que varem trobar, el paio palangana no n'havia comprat prou per fer-nos entrepans, i ens va dir que ell era l'únic bar del poble... mai havia desembolicant una barreta tant ràpid  i menjat tant àvidament intentant evitar les mirades dels companys....  ji ji ji  semblava el Golum "- Mi tesoro... es mioooooo"   

Per sort a tres carrers mes avall si que hi havia un altre bar... i amb la furgoneta del pa aparcada al davant!!!!!. La mestressa del bar i el seu marit ens van fer uns entrepans i ens van servir unes racions d'olives espectaculars, van doblar la facturació diària i buidar la nevera de coca-coles.

  

      Sortint de Lagunaseca amb l'estomac ple.  Tot te un altre caire. La carretera es bona i anem fent bromes i comentaris dignes de el nostre nivell intel·lectual.  La carretera ens porta per baixades i pujades, passant per pobles com Santa Maria del Val, Poyatos, Las Majadas.  Pobles situats a sud oest del parc natural del Alto Tajo, ens creuem amb uns cabirols i quan hem paro per fer los una foto surten disparats cap a l'interior del bosc, deixant-me amb un pam de nas. 

 

      De sobte trenquem a l'esquerra seguint una carretereta que va paral·lela al "rio Escabas". Aigües fresques i cristal·lines corren al nostre costat, primer no l'hi fem gaire cas, però al girar un revolt veiem un gorg profund amb l'aigua clara i  suats com anem tan sols ens queda una opció... les fotos mostren la opció...

     Sense mes dilacions ens enfundem els culots, mallots i guants i seguim un xic mes fresquets i divertits camí de Cuenca, per els interiors del parc natural comencem el que serà el tercer portet del dia, amb una carretera plena d'ombra i tranquilitat. Al cap de una estoneta de pujar ja hem veig obligat a descordar-me el mallot, la xafogor es considerable i fa que es sobre escalfi la maquinaria... per sort a les fotos que es fan el grupet capdavanter també veig que arriben a dalt descordats, al menys ells també pateixen... menys estona, però també es sobre escalfen..
Els topònims de les viles i pobles que deixem enrere són ben curiosos...

                                   

Xino xano tothom arriba a dalt del portet  i comença el descens cap a Villalba de la Sierra

   La carretera es boníssima fins a la localitat de Villalba de la Sierra, que passem ràpidament direcció a la "Ciudad Encantada", ens espera la última pujada del dia de uns 10 km. ja portem 110 kilòmetres  i jo encara veig Cuenca lluny. Sort que L'arnau hem veu apurat i hem cedeix la seva espatlla alguns minutets, al menys per no despenjar-me massa en l'últim port... un cop assolit el port comença una baixada llarga de uns 30 km que, a trams segueix paral·lela al riu de Valdecabras, fins que desaigua al Rio Jucar. A partir d'aquí la carretera es ampla, amb un carril bici i un carril peatonal, suau baixada fins a la població de Cuenca, a banda i banda de la carretera parets plenes de vies d'escalada, comencen un seguit de relleus, amb l'objectiu de assolir els 150 primers kilòmetres del dissabte i  donar per acabada la primera etapa del cap de setmana.

   

CAMÍ DE LA RETIRADA

A voltes t’has de retirar d’un lloc a contracor.  Diuen els Pets que una retirada a temps es una victòria.

                No crec que els milers i milers de republicans, Catalans o Espanyols,que varen seguir aquest camí el 1939 portessin la mateixa cara que jo, mentre baixava cap a Prats de Molló, jo sabia que tornaria a Catalunya com a màxim amb una hora i mitja o dues, mes suat, mes prim, però no mes vell.

                Quatre ratlles per fer cinc cèntims.

Surto de Camprodon a les 8:30 amb direcció a la frontera, el primer tram cap a Font Rubí es asfaltat, amb un suau pendent,  sense sotracs, ni bots, ni esvorancs, fot un fred que pela, i  això no ajuda gaire a entrar en calor... un cop arribat a Font Rubí, enganxo en primer tramet de trialera de baixada,  que hem porta a la carretera de Beget i Oix. L'agafo i uns 500 metres mes endavant, trenco a l’esquerra i agafo una pista emportlanada que dona inici al tram forestal fins a Coll d’Ares.

Passo per la masia de: “ Els Querols”   "– Bon dia!!" Saludo a un homenot tot gran que m’observava distret, "- Bon dia, respon ell...."  de sobte darrere seu surt disparat un gos, esgargamellant-se a cor que vols contra la meva persona, defensant el seu territori,  imposant la seva llei, de tal manera, que fins i tot es va atrevir a mossegar-me tres o quatre vegades el peu esquerra.  Per sort meva  el gos era un YorkShire i l’únic que va mossegar va ser la tanca mil·limètrica de la meva sabata... o sigui que al gos... el dentista l’hi pagarà l’homenot del Bon dia...  jo vai baixar dos pinyons i vaig fer veure que era un gat gran... i allà es va quedar el xuxo llepant-se les ferides... ja ja ja.

Un seguit de rampes dures i baixades m’acosten a l’antiga duana, construcció en dessús i ruïnosa a mig camí de Coll d’Ares, ara tan sols la fan servir les vaques i encara...  a partir d’aquí hem començo a trobar caçadors, alguns deixen el  4x4 al puto mig del camí, creient-se els mes importants de la vall, altres s’aparten i deixen que passi tot esbufegant, amb ells  creuo quatre paraules amistoses i els hi desitjo bona caça. I així a cops de biela hem planto a Coll d’Ares, inici de  la retirada.

Fantàstic corriol que et deixa uns 700 metres mes avall, amb els dits agarrotats i l’adrenalina disparada. Amb un primer tram divers, forts i curts pendents que  t’obliguen a aixecar la roda del darrera per encarar la bici i sortir de la corba i curts trams de prats suaus on deixar córrer la bici es un plaer.

De seguida però deixem enrere la zona paral·lela a la carretera i ens endinsem, tot saltant arrels traïdores a la baixada pura i dura, trams inclinats plens de grava patinosa i esses radicals absorbeixen els meus pensaments, fins al punt que hem veig obligat a saltar, un parell de cops, per sobre les orelles de la bici per tal d'evitar un costellot important... tot lo bo s’acaba i aquest camí travessa un parc de tirolines i esbarjo situat prop de Prats de Molló, es aquí on jo i el meu Forerunner entrem es dissonància, ell no te la cartografia que a mi m’agradaria... i jo no m’entero massa del que hem vol dir... total  que estem una estona donant voltes entre tirolines, marges i corriols fins que aconseguim la sincronia amb la ruta que seguim.

Ara hem toca fer la pujada llarga del dia,  porto dues horetes i aprofito per parar, fer una foto i menjar un parell de dàtils a l’inici de la “Route Forestière des carbonères”.

Ho arribo a saber i hem menjo tres barretes, dos "chupinazos" i un entrecot al Roquefort... quina pujada mes  maca, llarga i absorbent. Entre faigs, avets,  freixes i molts bolets vaig fent camí, la veritat es que el canto francès dels nostres Pirineus es espectacular, la pista es franca, amb un ferm impressionantment bo  que fa que es pugui agafar un ritme constant, era el primer cop que passava per aquí,  o sigui que sense pressa però sense pausa, observant els marges infestats de bolets, aquest cop però com que no tenia els horaris controlats no hem vaig parar a caçar-ne cap, entre “ziga zages” es va guanyant alçada, la Tour du Mir s’acosta i la vegetació va canviant, portava ja tres hores sobre la bici hi l’estómac hem comença a demanar mes carbó per cremar... el cap però diu que no, que fins que no s’acabi la pujada no paro, que si et refredes costa mes arrencar... ( val a dir que creia que no faltava molt per arribar a dalt.) i entre dubtes arribo a una zona on la pista es posa mes horitzontal  per anar resseguint per la vesant de la carena fins arribar a acariciar la Tour du Mir. Es deixa veure altiu i solitari el Canigó.  Justet de forces arribo al Pla de Maians i a les basses de Fabert.

      

 

Començo a pedalar entre prats i corriols, vaques i filats, fot un dia espectacular, Costabona, Bastiment, Gra de fajol, Balandrau... etc... els tinc tots allà al davant. El tram de carena passa per el Puig Sec i Puig de la Clapa, ara ja si que hem paro a menjar, ja sòn les 12:30 m’assento i tot embadalit amb el paisatge obro la bossa de cacauets, m’endrapo dues barretes i sona el telèfon... l’Anna hem diu que venen uns amics a dinar i que tenim taula a les 14:00...  Game over! penso... amago les estovalles i plego el tovalló. Hem llenço cara avall fins a Col Pregon i després cap a Espinavell, la baixada es tècnica, però no es tant trialera com el descens de coll d’ares. Amb 15 minuts hem trobo envoltat de la multitud que havia anat a veure la baixada dels mulats de les muntanyes, miro d’escapar-me tot fent esses entre la gent i deixo per una altre dia la pujada final d’aquesta gran volta... hem retiro cap a casa per carretera tot pensant quan hi podré tornar.