dimecres, 7 de setembre del 2016

2ona Etapa Espui-Vielha.


   D’hora ben d’hora. Com deia en Pep, els Catalanets i els Valencianets ens posem a la feina, tenim de cara el bonic Coll del Triador, porta de la part mes alta i pirinenca de la travessa.
   Entre Espui (cota 1.200) i el coll (cota 2.170) aprox. Uns 970 metres mes amunt, hi ha 28 corbes o paelles i aproximadament uns 10 kilòmetres de distància, això fa unes 2,8 corbes per km. Un fart de canviar de direcció.

   Tenim la sort que el sol no ens escalfarà el clatell fins a dalt del mateix coll. La pista comença per dintre el bosc i encadena un seguit de giragonses per remuntar per el Barranc d’Aiguero. Al principi fa cosa mirar amunt.. i al cap de una estona fa cosa mirar avall i veure lo ràpid que es guanya alçada.


   Passats els primers 4 o 5 kilòmetres els arbres desapareixen i comencem a estar rodejats de prats i algún que altre esquelet de vaca sec. Som ja a lluny del fons de la Vall i comencen a aparèixer les primeres masses de roca retallant el cel. Es un plaer i un privilegi poder pedalar a aquestes hores amb aquestes vistes, arriba el moment de gaudir del entorn, el rítmic pedalar ja no ocupa el cervell, ara l’omplen paisatges i contrastos.  El sol inexorablement va arribant al fons de la vall, nosaltres ens allunyem de ell escalant per la vesant oposada

  
  




 Els Roures i els Faigs deixen pas, de mica en mica al Pi Roig i mes amunt a l’Avet. Paisatge canviant a diferents cotes.


La pista a la part de dalt es mes oberta, hi ha mes espai entre corbes i al transitar entre per prats es comença a albirar el Montsent del Pallars, que amb els seus 2.883 metres, s’aixeca sobre l’Estany Gento, donant inici per la part Sud al Parc Nacional D’aigüestortes i Estany de Sant Maurici.

  
  
Un cop tots a dalt del coll, queda transitar per sota del Montsent de Pallars, fins al Coll de la Portella . Sostre de la pedals.
Son 10 kilòmetres rodadors plens de: cavalls, vaques, isards, marmotes, rierols, rius i torrenteres,  vistes de postal sobre la pica d’Estats, etc... Per aquets paratges la bici corre sola, transitem en fila india, gaudint de l’entorn, creuant torrenteres i esquivant bassals. Aixecant algun vedell, mirat algun cavall..





I així entre bots i salts assolim el Colleto de la Portella, el final d’aquesta rampa...
 






Que amb es seus 2.267 metres ens regala aire net, i un cel ben blau. Seguim camí fins al refugi de Quatre Pins, enfoquem la cirereta del pastís, la rampa de la Creu d’Aixol i...   Zasssssca!!! Davant nostre l’estació d’esquí de Super espot. Benvinguts a la civilització!!
 


A partir d’aqui ja comencem a fer salivera... uns per l’esmorzar que ens marcarem a Espot i altres per els gairebé 1.000 metres de desnivell negatiu que ens esperaven...  pistes negres, vermelles, blaves i verdes. Trams d’esquí de fons i sifons amb pells de foca!! Velocitats de vertigen als GPS. S’ha d’anar en compte perquè també trobem algun grup de cicleros que remunten cara amunt i algun que altre cotxe, un cop a l’asfalt, fins i tot un tranquil remat d’ovelles ens fa baixar pulsacions.




Esmorzem i visitem un economat local per tal de proveïr-nos de dinar, no sabem encara a quin punt del recorregut dinarem, o de fet tant ens fa mentre portem menjar.



A partir d’aquí, tram “avorrit” d’asfalt fins al poble de Son. Amb algun Kit Kat de pista. On entrem a la Vall D’Àneu per sobre el pantà de la Torrassa i la Guingueta d’Àneu.
 


La Ginesta ens guia el corriol..



Deixem el llis asfalt per seguir el camí/corriol de: Lo Calvari. Tècnic corriol que passa entre prats secs cap al interior del bosc, sense perdre ni guanyar alçada, en un primer tram divertit. Aquí tornem a tenir problemes mecànics... una altre còdol ha estripat una coberta, ens ho prenem amb bon humor.
 
Després les coses canvien i entrem en una pista estreta i amb una constant pujada, entre arbres, ombrívola, a voltes llarga i a voltes plana. Fins al trencall.  Cap allà al Km. 60 entrem al bosc del Gerdar. Espectacular!!. Baixem de les bicis i anem clavant les cales als troncs que fan de graons. Grans arbres, fresc sotabosc i un intensa vida vegetal, fan que tinguem la sensació que ens pugi sorprendre un barrufet a qualsevol moment.  El Riu de Cabanes baixa alegre, ple d’escuma d’aigües fresques. I aprofitem per fer algunes fotos.


  

A partir del refugi de Gerdar connectem amb la carretera del port de la Bonaigua. Deixem que la bici corri sola, baixada avall,  es carretera oberta i ens enganxem a la dreta, direcció Sorpe. Son 10 km d'asfalt, tan sols interromputs per un corriolet trialer, que agafem a la sortida de Sorpe, fins a arribar a Boren.
Allà agafem la C-147 que ens entra a la Vall de Isil, seguint el riu Noguera Pallaresa. Al costat del qual dinem assentats, a la plaça de Isil. Moment d’agafar forces per a la ultima pujadeta del dia. Remuntar el riu fins a Montgarri i d’allà enfilar-se al Pla de Beret, i baixar cap a Vielha.... Però anem a pams... Que per arribar a dalt encara queden 30 kilòmetres. de bona pista i una pujada constant, dins el fons de la vall, el riu baixa molt ple d’aigua, fins i tot alguns camps estan un xic anegats, encara queda força neu a les muntanyes i els kayakistes aprofiten, en trobem un parell de grupets assecant el material estesos en un camp.
Anem passant camps verds.


Hi ha una pila de bestiar als camps, aprofito per fer 4 fotos, abans que el pastor no hem dispari amb el trabuc de sal, perquè molesto a les besties.

 

  

 


Abans d’arribar a Montgarri la cosa es posa una mica mes “ripidda”, algunes rampes ens fan apretar els malucs, tensar els bessons i pujar algun pinyó, per sort la pista s'emdinsa al bosc en alguns trams, ens envolten les ombres i la frescor, al travessar algun rierol, ens esquitxem els peus i entre una cosa i l’altre aconseguim que el motor no es reescalfi, de lluny veiem la teulada de Montgarri.
    
 

Allà aprofitem per menjar quelcom, beure un Aquarius i re agrupament.
Demanem permís al can, per anar al bar, ell no es molesta ni a mirar-nos...  total que....    foto de pixapins ciclista i a fer la remontada a Beret. 
Escull final per entrar a la Vall d’Aran.

 
Darrera Montgarri.


Davant el Pla de Beret.


Entre mig ciclistes contents.

I al final...  Vielha


Però per arribar-hi encara haurem de disfrutar una miqueta mes... quina mala sort!!
  Encara es queden 17 km per corriols baixadors, que no son molt tècnics però si molt inclinats, a la part que baixa de Beret. Feina per les suspensions i altre cop se’m dibuixa el somriure als llavis. Ens llencem cara avall, fins a Unha, al arribar-hi encara ens tremolen les mandíbules.. Quina manera de disfrutar...  Mengem un dàtil i ens preparem per cremar l’últim cartutx, resseguir el fons de la vall entre prats i camps de pastura. Passant a dreta i esquerra del riu Garona,
 Baixant per marges i  pujant per rampes encimentades, buscant caminets perifèrics ens ventilem:  Gessa, Artíes, Garòs, Casarilh, Betrén. 


Acabem la pedals entre riures i sense cap incidència greu, dos dies de ciclisme divertits, amb bones sensacions i un refrescant banyet al riu de Vielha.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada